Els ports són nodes de connexió i en ells es veuen les tensions que operen en els processos de desenvolupament de la nostra societat. Com s’apunta  en l’àmbit de territori i ciutat, el seu desenvolupament a les darreres dècades ha tendit a la desterritorialització, guiat pel seu servei a les dinàmiques globals de producció, comerç i consum. A més, la desarticulació del seu servei al territori que l’acull es veu agreujada per la tendència a un  model corporativista de gestió, que fonamenta els processos de decisió en el servei a l’economia transnacional.

Aquesta situació suposa una pèrdua de vinculació dels ports i els seus òrgans de gestió amb el territori i les ciutats que els acullen. Suposa a més, la impossibilitat de garantir l’assoliment de les agendes de desenvolupament sostenible, amb les quals hem de ser capaces d’equilibrar les aspiracions de creixement amb un augment equiparable d’amplis beneficis socials i ambientals.

Es requereixen nous models de gestió i planificació que equilibren, efectivament, els interessos que promouen el desenvolupament portuari i la seua funció central de servei al territori que l’acull. En aquest sentit, els models de major èxit faciliten de forma intensa la cooperació amb la ciutat i els agents regionals, amb models de governança més horitzontals. 

El port del futur haurà d’actualitzar el seu govern, per ser capaç d’assolir els objectius complexes i multidimensionals que se li requereixen. L’aspiració és la de mantenir la seua condició d’actiu territorial que acompanya en la transició i adaptació a les noves realitats. Per això, el seu lideratge haurà de ser estratègic i el seu model de govern haurà d’estar definit en clau oberta i mediadora.