La priorització de les dinàmiques transnacionals i el servei a les xarxes de comerç internacional que han adquirit els grans ports comercials, posa en escac el suport que aquestes infraestructures puguen tenir per part de la societat. Aquest trencament d’un relat col·lectiu, que deixa d’entendre el port com un actiu al servei del territori, suposa una debilitat que posa en risc l’aprovació social necessària per a mantenir l’activitat portuària, així com les inversions públiques que puga requerir.

El procés de territorialització i connexió de la infraestructura portuària ha d’incloure la construcció d’un nou relat i reconeixement social, per garantir la seua permanència a futur. En aquest sentit, és clau reconéixer els lligams entre les simbologies fonamentals en la història portuària: el port com a element d’intercanvi entre la ciutat d’origen i altres mons; i la connexió entre la terra i la mar. Aquest patrimoni cultural s’ha d’entendre de forma dinàmica per ser capaces de resignificar-la cap al futur. La proximitat a l’aigua és un símbol molt potent que pot incloure relats més amplis que faciliten l’arrelament dels nous imaginaris en una societat cada vegada més diversa.

Aquesta aspiració es relaciona directament amb l’obertura i la maximització de l’accés públic a la infraestructura portuària, ja que l’activació de l’espai i la possibilitat d’ús per un major nombre de persones facilitarà l’apropiació i resignificació, tant individual com col·lectiva, de l’espai. L’obertura ofereix l’oportunitat de desenvolupar el front litoral i la infraestructura portuària com un entorn pedagògic, transparent, accessible i depenent entre les parts de l’ecosistema. Es tracta, en definitiva, de nodrir les relacions de quotidianitat a les infraestructures portuàries i arrelar-les al teixit social i comunitari que les envolta.